23:32

-
Voy a cerrar los ojos y dejar que el tiempo me coma
Paciente y pausado
Que el minutero se me inyecte bajo las uñas
Así las horas que nos separan son ahora parte de mi esencia
Acelerada e inquieta
A ver si puedo acelerar el paso de las manecillas

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

A vegades

-
A vegades pense que encara t'estime, altres que només estime el record, i d'altres que les costums.  Sent sincera amb mi mateixa, comence a pensar que el que enyore de veres no ets tu, ni parlar mig desperts-mig somiant, ni cremar la cuina junts, ni siquiera pujar les muntanyes per fer retrats a la vía làctea. El que realment enyore sóc jo. La persona que era, la que vaig arrivar a ser gràcies i sense la teva ajuda. Aquells dos anys en que vaig arrivar a manar per primera vegada en la meua pròpia vida. El breu moment on el futur pareixia possible i el podía roçar amb els dits. Però el futur com sempre, continua endavant, va xafar l'accelerador i em va deixar a fosques. Ara trepitje sempre les mateixes pedre del meu cami. I jure que totes les vegades em torne a alçar. Però alçar-se no et fa més fort, sino més idiota, aném a ser realistes. Continúe per aquest camí de pedres i la propera vegada cauré a un barranc.  He de canviar de futur o de canviar de camí? No ho sé i e...
Més informació

365 días más

-
Imatge
Ya hace un año que te estaba felicitando por haber nacido Y más que felicitarte te debería agradecer Tu presencia cuando estás, cuando yo no estoy, cuando las dos estamos a medias y no nos encontramos las mitades Los momentos capturados en folios calandrados que ahora cuelgan en mi pared y me saludan al despertar de frío Tu cama con sábanas de princesa que me arropaban el cuerpo las noches en las que volver de fiesta parecía la guerra Los gritos de emoción y todas las tonterías que llenan mi galería  Los buenos días Las buenas noches Las incontables semanas que se nos han ido de las manos Y sobretodo agradecerte la sensación de que por fin, por una vez en mi vida, ya no tengo que huir. Que la mano que ahora me sujeta a su lado lleva muchos años haciéndolo Y el mejor regalo que me has dado ha sido perder el miedo a perderte
Més informació

Quan?

-
Tal vegada la vida no és el que ens han contat. La vida no són dies, hores, ni minuts. Ni records del pasat. Ni somnis del futur. Tal vegada la vida és ara. És les nits de novembre sota el mateix llançol. Són les paraules que pronunciem diferent. Són els dies que no ens vam conèixer. Els que encara ens queden per contar. És sortir de festa un dijous, i anar a classe un divendres de matí sent algú altre. La vida és viure en una casa que mai serà la teva llar. I trobar la llar a la pell d'algú altre. Són els somriures de vergonya. Són les mirades de complicitat. Tal vegada ningú ho sabrà mai, que sóm i que deixem de ser. Però el que si hauriem de saber és el que volem ser. Tots junts. Tot plegats. Ara.
Més informació